Sant tornem-hi!

Ha fet falta un llarg estiu, tot un primer trimestre de segon curs i la immersió en un absorvent però súmmament interessant Taller de Televisió per reactivar aquest bloc. Gairebé vuit mesos després de l’última entrada reprenc l’hàbit d’escriure per aquestes contrades amb l’objectiu de donar pinzellades i l’habitual punt de vista personal sobre tot allò que envolta una de les darreres assignatures de la llicenciatura de Periodisme. Els meus companys des dels seus respectius espais (ubicats a la columna de l’esquerra) i el professor Antoni Esteve des del quadern del curs ajudaran a completar el puzzle, de manera que un cop d’ull a tot allò que expliquen es preveu indispensable per acabar d’entendre de què va i de què anirà la cosa des d’ara i fins mitjan març. Fet el preàmbul escalfem el forn, que com diria un bon amic: el pa de cada dia torna a coure baguets!

La doble moral d’El País

Sorprenent portada la del diari El País del divendres 5 de juny, que obre amb Obama però dedica el gruix de la primera pàgina (foto principal i segona notícia en ordre d’importància) a una sèrie de fotografies de Villa Certosa, la mansió que el primer ministre italià Silvio Berlusconi té a l’illa de Sardenya. Sorprenent, així d’entrada, pel titular (“Las fotografías que Berlusconi no quiere que vean los italianos”) i per la imatge, que ens mostra gràcies a un teleobjectiu digne del millor dels paparazzi a Il Cavaliere sortint d’un porxo acompanyat del que semblen un home i dues dones amb la cara pixelada i de dues altres dones (una de les quals duu un vestit curt o una mini faldilla) a les que no se’ls veu la cara.

L’escena sembla treta d’una pel·lícula d’espionatge en què un grup de mafiosos pretén atemptar contra un cap d’estat o similar, encara que per la mala qualitat de la imatge la portada recorda més un dels famosos “robats” de la revista Interviú (propietat de la competència, per cert). Si llegim el subítol (“EL PAÍS publica imágenes de las fiestas de Il Cavaliere”) i l’entradeta veurem que es tracta d’una exclusiva. De nou, doncs, trobem l’autorreferencialitat, el voler-se diferenciar dels demés, una característica que de per si és suficient com per conferir-li a la notícia la importància necessària per sortir en portada.

El que passa en aquest cas és que el valor informatiu de les fotografies és pràcticament nul. Quedi clar que el senyor Berlusconi em sembla un poca-vergonya i un tipus força desagradable que en deu fer de molt grosses, però cenyint-nos als documents de què es disposa, quina rellevància té que el primer ministre italià rebi convidats a casa seva, una propietat privada, i en la més estricta intimitat? És potser un delicte que dues senyoretes facin topless i que un senyor (que ha resultat ser Mirek Topolanek, el primer ministre txec) es bany despullat en un “ambient desinhibit”? Aleshores només hi ha dues raons per les quals la història pot tenir interés: el morbo que genera i que les fotografies no s’han deixat publicar al país transalpí. No dubto de la veracitat de les acusacions que llença El País sobre l’abús que fa Berlusconi dels diners de l’estat i sobre la utilització de vols oficials per transportar les seves amistats, però d’això, senyors meus, no en tenen cap prova. Si en tinguessin, aleshores sí que estaríem parlant d’una exclusiva de veritat.

Ah, i que no ens enganyi la gent del grup Prisa dient-nos que el fotògraf Antonello Zappadu no és un paparazzi (que no té perquè ser quelcom de necessàriament dolent) sinó un professional qualificat que ha decidit pixelar la cara de tot aquell que apareix a les fotos (excepte Berlusconi, així el reconeixem) per tal de preservar el dret a la intimitat. Els mètodes emprats per aconseguir les imatges són els mateixos que utilitza la tan criticada premsa rosa i la cobertura que ha desplegat el diari durant els dies següents (editorials, un recull de les reaccions d’altres mitjans, un reportatge traduït a l’anglès i l’italià en què s’utilitza un to molt irònic i on sembla que el periodista hagi assistit a totes les festes que presumptament destapa…), també. Que no intentin preservar una imatge de diari seriós dient que publiquen tota aquesta història per desenmascarar un polític corrupte quan el que fan és propi de qualsevol dels tabloids britànics que tots coneixem. Ja ho veuen, els del “periódico global en español” tenen una doble moral: llencen la pedra i amaguen la mà.

TV3 embogeix amb el Barça

Ja està. El vaixell ha arribat a bon port. La història ha tingut un final feliç. Els protagonistes foren feliços i menjaren anissos. Em refereixo, efectivament, al F.C. Barcelona, al Barça, a l’equip de futbol que durant unes quantes setmanes ha monopolitzat la informació esportiva (i gairebé la general) del nostre país. Si la presència massiva de notícies sobre el club blaugrana als mitjans era justificada o no és un tema que admet múltiples lectures (des de que és només un joc fins que no es guanyen tres títols cada temporada) i que no entraré a discutir, però m’agradaria comentar el tractament que ha donat TV3 a aquest (ara sí) històric equip.

Tot plegat podria resumir-se en una frase: la Televisió de Catalunya, “la teva”, la nostra, s’ha fet amb els drets de la Lliga de Campions un any tard. Tard perquè tot i que després de força temps sense emetre partits de la màxima competició continental tornarà a fer-ho a partir de la temporada vinent i fins l’any 2012, ha perdut l’oportunitat d’oferir en exclusiva un dels anys més gloriosos que es recorden a can Barça. Aquest privilegi l’ha tingut, en canvi, ni més ni menys que Antena 3 i el seu Territorio Champions (impagables els anuncis de les sèries de la casa a mitja retransmissió).

Amb la sensació de que no podia quedar-se enrere, TV3 ha decidit tenyir-se de blaugrana, i a partir de l’èxit sonat del Copa, Lliga i Champions del programa Crackòvia, la televisió pública catalana ha començat a girar al voltant de l’equip culer fins al punt de semblar el canal oficial del club, és a dir, Barça TV. I home, està bé donar suport a l’equip de casa, però tampoc convé passar-se de la ratlla, cosa que TV3 ha fet. Anuncis, programes de producció pròpia, programes especials (Paraules de Pep, les tres entregues de la saga Londres-París-Roma o el pre i el post-partit), l’envelat de Plaça Catalunya (al més pur estil gala d’estiu de TVE) o l’emissió del vídeo que Guardiola va passar als jugadors minuts abans de la final de Roma han estat més que suficients per demostrar una devoció pel club qüestionable si tenim en compte que parlem d’una televisió pública.

No és de rebut, però, que qualsevol excusa serveixi per colar-nos alguna cosa relacionada amb el Barça que de retruc beneficiï a la cadena. Va passar en un dels telenotícies migdia quan, sense venir a tomb, Xavi Valls, presentador dels esports, va aprofitar que parlava de futbol per recordar als espectadors que encara podien enviar SMS per proposar noms per al magnífic equip que entrena Josep Guardiola. Es tractava d’una iniciativa del programa Hat Trick, el mateix que uns mesos enrere ja va promoure la creació d’una parada de metro anomenada “Camp Nou”. Pot semblar una tonteria, però els informatius haurien de ser únicament i exclusiva per a la informació, i no per a recaptar diners. 

Un últim apunt. Pel que fa al còmput global de la campanya pro Barça sembla que la cosa els ha sortit prou bé: TV3 és líder d’audiència el mes de maig a Catalunya amb una quota de pantalla que no assolia des de desembre de 2007. A que no endevinen amb quin equip estan relacionats set dels deu programes més vistos? Doncs això.

L’art de l’engany

El rigor a l’hora de donar una informació o citar unes declaracions és important, molt important. Tot periodista (o estudiant de periodisme en el nostre cas) sap o hauria de saber que malgrat poder donar forma, ordenar i treballar la informació com es cregui convenient sempre s’ha d’explicar la veritat i mai conduir el lector a un equívoc. En aquest sentit els titulars d’algunes entrevistes o que recullen una sèrie de declaracions són dignes d’anàlisi.

Quantes vegades, amb més o menys raó (hi ha de tot), un entrevistat o personatge famós ha acusat els periodistes de manipul·lar-li o treure-li fora de context unes declaracions? Doncs bé, sense que hi hagi hagut queixa (per ara), he tornat a topar-me amb un altre exemple d’aquest mal hàbit en la professió. El que molts consideren el millor diari d’Espanya, ni més ni menys que El País, és el protagonista d’aquesta desafortunada història ubicada a les pàgines de la secció España que cobreixen la campanya electoral de les eleccions europees que tindran lloc el proper 7 de juny.

En una petita notícia sobre la coalició Europa dels Pobles Verds (integrada, entre altres, per ERC, BNG o Entesa per Mallorca), es recullen unes declaracions incendiàries  des d’un punt de vista espanyolista del vicepresident de la Generalitat i militant d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira. “Los catalanes están hasta el moño de España” anuncia el titular, que recull un comentari de retalla i enganxa que aïllat de la resta de la frase sembla molt més polèmic del que en realitat és. “Estamos ante un nuevo soberanismo que no nace de la identidad lingüística y cultural, sino de la fatiga de España. La gente está hasta el moño.” diu Carod en referència a l’augment en un 4% del defensors de la independència de Catalunya segons una enquesta de la Generalitat.

La jugada té mala bava, i és que tot i tractar-se d’un petit retoc, la manipulació és tan sibil·lina que se’ns fa creure que el dimoni preferit de tots els anticatalanistes ha tornat a pixar fora de test. El titular creat pel diari i la declaració de Carod-Rovira no diuen el mateix, de manera que amb l’atribució de coses que no ha dit El País contribueix a una major crispació d’un entorn ja de per si susceptible. Els més malpensats lligaran caps ràpidament i diran que tractant-se com es tracta d’un diari de Madrid i nacionalista espanyol hi ha tota la mala intenció del món. Jo no m’atreveixo a anar tan lluny, però la cosa fa pudor de socarrim, francament.

Les mentides del diari AS

   

Setmana gloriosa a la premsa esportiva de Madrid. Noti’s la ironia, i és que una vegada més els diaris esportius han demostrat per què són la premsa groga del nostre país. A falta de tabloides com els anglesos The Sun o News Of The World o l’alemany Bild, els encarregats de destrossar tots els preceptes del bon periodisme i de vessar mentides són els els diaris esportius, encapçalats per l’Sport i El Mundo Deportivo a Barcelona i el Marca i l’AS a la capital. És evident que segurament l’estil que aquestes publicacions exhibeixen és intencionat i que proposen un joc que el lector accepta gustosament, però de tant en tant la informació que ens volen colar clama al cel.

En aquesta ocasió qui s’ha cobert de glòria és una de les tribunes del madridisme per excel·lència, el diari AS. Entestat a cantar les virtuts del projecte electoral de Florentino Pérez que segons sembla farà tornar els èxits al club blanc després d’un any per oblidar, la publicació ens ha ofert quatre portades seguides per emmarcar. Mentides, prediccions, rumors, falses veritats… el període comprès entre el dilluns 18 i el dijous 21 de maig ha estat un perfecte catàleg de tot allò que un periodista mai no hauria de fer. Vegem-ho per parts:

Dilluns 18: l’actual entrenador de l’Arsenal, el francès Arsène Wenger, és un dels candidats a ocupar la banqueta madridista l’any vinent, segons diuen totes les tertúlies. Amb això en té prou el rotatiu per publicar que el senyor Wenger donarà el “sí, vull” al Madrid, encara que matisa que encara ha de convèncer l’equip anglès. Dos dies després Wenger anuncia que es queda a l’Arsenal. Primer encert.

Dimarts 19: Leo Messi apareix en portada vestit amb un polo blanc i aixecant el polze en senyal d’optimisme. La cita resa “Si me llama Florentino le atenderé…”. Terror a can Barça, que ja s’imaginava un nou cas Figo a l’argentina. Només calia llegir una mica més avall, però, per espantar els fantasmes de la possible traïció. “…pero no creo que lo haga porque busca otros jugadores y yo quiero seguir en el Barça” deia la segona part d’una declaració extreta d’una entrevista en què el jugador comentava que li agafaria el telèfon a Pérez per educació, tal i com faria amb qualsevol altra persona. Manipulació pura i dura.

Dimecres 20: Notícia d’impacte. Al valencianista David Villa l’han “caçat” passejant per Madrid. Aquesta trivialitat mereixia tota una portada, i és que ser a la capital quan jugues al València implica fitxar pel Madrid. Sí o sí. També és digne de menció el destacat en que l’asturià es justifica: “Hemos venido para comprar el traje para la boda de mi cuñado”. Sense comentaris. Falta per veure si el jugador acaba al millor equip del segle XX.

Dijous 21: Descartat Wenger, el polèmic entrenador de l’Inter de Milà, el portuguès José Mourinho és la nova aposta de Florentino. Tant és així que el diari ens diu que “Mourinho espera una oferta”, donant per fet que el tècnic espera amb candeletes el Madrid. Curiosament, el mateix dia la història de dilluns es repeteix, i l’extraductor blaugrana anuncia que no es mou de la ciutat italiana. Segon encert i la cirereta a una setmana per al record.

Com un dia va dir l’inefable Bernd Schuster, “no hase falta desir nada más”.