Abans d’emetre cap opinió sobre la visita que el passat dimarts 23 de febrer vam fer als estudis de Barcelona Televisió per assistir de públic al programa Tele Monegal deixeu-me aclarir un parell de coses:

1) M’agrada Ferran Monegal, és un personatge que em cau simpàtic i fa temps que el segueixo tant a la seva columna diària d’El Periódico com a la televisió.

2) L’experiència de veure’l en directe no és nova. Ja havia assistit a la gravació del programa tres anys enrere, de manera que podia imaginar-me què ens trobaríem.

Dit això, i fent veure que arribava verge a la meva trobada amb el cada vegada més mediàtic crític televisiu, aquest és un recull de les meves impressions:

  • El programa es fa en fals directe, és a dir, tot d’una tirada però una mica abans de l’emissió. Així doncs, tot i que sol començar a les 22:45 la gravació s’inicia a les 22:00. Per què coi citen el públic una hora i quart (les 20:45) abans? És molt avorrit esperar gairebé 60 minuts sense fer res, sobretot si t’estàs perdent l’Stuttgart-Barça i a la tele que hi ha a recepció només es veu Barcelona TV. Ah! L’entrepà que et donen s’agraeix, però no compensa.
  • Li agradi o no, Ferran Monegal comanda el programa més vist de la televisió pública de Barcelona i és, fins a cert punt, l’estrella de la cadena. Això comporta uns privilegis (poder passar-te 12 minuts del temps reglamentari sense que ningú et digui res) i també unes obligacions que, malauradament i pel que vam poder comprovar, no compleix de gaire bon grat. Tots vam patir per l’equip quan, gairebé excusant-se, li va demanar a en Ferran que recités un parell de frases a càmera per a unes caretes que prepara BTV de cara a la imminent apagada analògica. Finalment ho va fer (i molt bé), però rondinant força.
  • Sorprèn que un format tan d’anar per casa tingui l’èxit que té. Amb un decorat relativament senzill, quatre o cinc càmeres i un bon reguitzell de vídeos ben seleccionats en té prou Monegal per caure en gràcia i fer un programa divertit alhora que interessant i didàctic. És cert que d’alguna manera té carta blanca i fa el que vol, però el seu estil pintoresc i a priori allunyat de la televisió moderna (que consti que no fa servir el prompter) ha quallat. Era inevitable no sentir rialles cada vegada que deixava anar un dels seus cèlebres “Ahhhhh!” o “Alerta!”.
  • Val a dir que el paper que juga el públic en el programa és merament testimonial: seure i estar tranquil·let, aplaudir quan toca i poca cosa més. Per aquest motiu als meus companys i a mi ens va sorprendre molt l’actitud de la regidora quan, durant la pausa, ens vam acostar a la taula del senyor Monegal per mirar (sense tocar) els seus papers. Només volíem veure, ara que estem fent el Taller de Tele, com s’estructura els documents un presentador “professional”, però a la noia no li devia semblar el mateix, ja que ens va convidar a deixar de tafanejar i tornar als nostres llocs. Ens havíem sortit del guió, potser?

Amb tot, la vetllada va estar prou bé. El convidat, l’actor Josep Maria Flotats, és d’aquests que sempre fa goig tenir davant i la primera part, la de crítica televisiva, va ser d’allò més entretinguda amb momentassos com “del dedito de Aznar al huevito de John Cobra”. L’entrevista es va fer un pèl llarga, perquè no dir-ho, i és que darrerament Monegal sembla haver deixat una mica de banda la seva temuda (i afilada) dentadura, amb la qual ens havia acostumat a unes mossegades sensacionals. No dic que ara es dediqui amb cos i ànima a fer massatges, que diu ell, però si la persona convidada no dóna molt de joc o no és clarament contrària a la ideologia monegalesca la cosa fluixeja… Comença a esgotar-se la formula? Veurem, encara que jo voto pel sí.