Carles Moyà

No sóc dels que acostuma a llegir el diari a l’inrevés, però el divendres 22 de maig vaig fer una excepció. A primera hora del matí, durant la breu ullada que li vaig donar a El País després d’agafar-lo (el regalen a l’entrada de la facultat aquest tercer trimestre, no és que el robi d’enlloc) i mentre esperava l’ascensor per anar a classe la vista se me’n va anar cap a la contraportada, on cada dia apareix una entrevista escrita en forma de crònica d’un personatge conegut al que s’han endut a dinar (secció anomenada Almuerzo con…). Aquell divendres era el torn del tennista mallorquí Carles Moyà, un tipus força avorridot i amb l’estigma que tenen els esportistes de no donar gaire joc en les converses.

Esperant una entrevista centrada en el tennis, em va cridar molt l’atenció el titular escollit pel periodista Juan José Mateo: “Viendo Cuba, no entiendes el apoyo que tuvo Castro”. Confesso que, d’entrada, vaig dubtar que les meves capacitats sensorials funcionessin correctament. Carles Moyà? Parlant de Cuba? I de la dictadura de Fidel Castro? Perplex davant d’un comentari que deixava entreveure idees anticomunistes, vaig decidir no treure conclusions precipitades abans de llegir el text. Un encert, i és que el que podem trobar al llarg de la crònica no té gaire a veure amb el peculiar titular.

Més enllà de fins quin punt és discutible vendre que aquest senyor s’està convertint en un intel·lectual (frases com “Habla Carles Moyà y de su boca salen nombres como fieros rugidos: Fidel Castro, Nelson Mandela, el apartheid.” o “No busco inspiración sino saber.” no tenen desperdici) a través d’un “viatge literari” i del fet que només es parli de tennis (àmbit en el qual Moyà sobresurt i del que, a priori, té més coses a dir) cap al final de l’entrevista, el que resulta inacceptable és que les coses es treguin de context i que un cop llegit el text el lector pensi que Moyà es contradiu. Si el titular deia el que deia, com pot ser que després el tennista tregui la falç i el martell i justifiqui el suport que el poble cubà va donar a Castro (“Son felices pero habiendo visto todo lo que hay ahí no es lo ideal. Contó con el apoyo del 90% de la gente. Eso significa que las ideas son buenas, sobre todo para la gente del campo: no tienen nada.”)?

Sigui com sigui, fluixeta aquesta última pàgina de l’abans diario independiente de la mañana i ara el periódico global en español, una secció que tot i no ser una mala idea no m’acaba de convèncer. Més que res perquè el que més curiositat em desperta és veure les quantitats desmesurades de diners que es gasten en dinars de bandera (129 € el dissabte 23 de maig amb Pablo Motos) quan la majoria pateix per anar de menú.