Vespre-nit a can Monegal

Abans d’emetre cap opinió sobre la visita que el passat dimarts 23 de febrer vam fer als estudis de Barcelona Televisió per assistir de públic al programa Tele Monegal deixeu-me aclarir un parell de coses:

1) M’agrada Ferran Monegal, és un personatge que em cau simpàtic i fa temps que el segueixo tant a la seva columna diària d’El Periódico com a la televisió.

2) L’experiència de veure’l en directe no és nova. Ja havia assistit a la gravació del programa tres anys enrere, de manera que podia imaginar-me què ens trobaríem.

Dit això, i fent veure que arribava verge a la meva trobada amb el cada vegada més mediàtic crític televisiu, aquest és un recull de les meves impressions:

• El programa es fa en fals directe, és a dir, tot d’una tirada però una mica abans de l’emissió. Així doncs, tot i que sol començar a les 22:45 la gravació s’inicia a les 22:00. Per què coi citen el públic una hora i quart (les 20:45) abans? És molt avorrit esperar gairebé 60 minuts sense fer res, sobretot si t’estàs perdent l’Stuttgart-Barça i a la tele que hi ha a recepció només es veu Barcelona TV. Ah! L’entrepà que et donen s’agraeix, però no compensa.
• Li agradi o no, Ferran Monegal comanda el programa més vist de la televisió pública de Barcelona i és, fins a cert punt, l’estrella de la cadena. Això comporta uns privilegis (poder passar-te 12 minuts del temps reglamentari sense que ningú et digui res) i també unes obligacions que, malauradament i pel que vam poder comprovar, no compleix de gaire bon grat. Tots vam patir per l’equip quan, gairebé excusant-se, li va demanar a en Ferran que recités un parell de frases a càmera per a unes caretes que prepara BTV de cara a la imminent apagada analògica. Finalment ho va fer (i molt bé), però rondinant força.

• Sorprèn que un format tan d’anar per casa tingui l’èxit que té. Amb un decorat relativament senzill, quatre o cinc càmeres i un bon reguitzell de vídeos ben seleccionats en té prou Monegal per caure en gràcia i fer un programa divertit alhora que interessant i didàctic. És cert que d’alguna manera té carta blanca i fa el que vol, però el seu estil pintoresc i a priori allunyat de la televisió moderna (que consti que no fa servir el prompter) ha quallat. Era inevitable no sentir rialles cada vegada que deixava anar un dels seus cèlebres “Ahhhhh!” o “Alerta!”.
• Val a dir que el paper que juga el públic en el programa és merament testimonial: seure i estar tranquil·let, aplaudir quan toca i poca cosa més. Per aquest motiu als meus companys i a mi ens va sorprendre molt l’actitud de la regidora quan, durant la pausa, ens vam acostar a la taula del senyor Monegal per mirar (sense tocar) els seus papers. Només volíem veure, ara que estem fent el Taller de Tele, com s’estructura els documents un presentador “professional”, però a la noia no li devia semblar el mateix, ja que ens va convidar a deixar de tafanejar i tornar als nostres llocs. Ens havíem sortit del guió, potser?

Amb tot, la vetllada va estar prou bé. El convidat, l’actor Josep Maria Flotats, és d’aquests que sempre fa goig tenir davant i la primera part, la de crítica televisiva, va ser d’allò més entretinguda amb momentassos com “del dedito de Aznar al huevito de John Cobra”. L’entrevista es va fer un pèl llarga, perquè no dir-ho, i és que darrerament Monegal sembla haver deixat una mica de banda la seva temuda (i afilada) dentadura, amb la qual ens havia acostumat a unes mossegades sensacionals. No dic que ara es dediqui amb cos i ànima a fer massatges, que diu ell, però si la persona convidada no dóna molt de joc o no és clarament contrària a la ideologia monegalesca la cosa fluixeja… Comença a esgotar-se la formula? Veurem, encara que jo voto pel sí.

Paraula de Marqueta

Aquest Taller de Tele ens ha permès fer una sèrie de coses que d’altra manera difícilment haguéssim pogut viure mai. Una d’elles ha estat conversar tranquil·lament amb Rosa Marqueta, actual directora d’informatius de TV3 i peix gros de “la teva”, tot un luxe per a una colla d’estudiants de Periodisme com nosaltres. El que més em va agradar de Marqueta va ser l’absoluta normalitat que transmet així com el seu optimisme de cara al futur, dues característiques que trenquen amb la imatge d’executiva agressiva que està per sobre del bé i del mal que un podia esperar-se.

Al llarg d’una hora i mitja de tertúlia al plató va haver-hi temps per perles com “el periodisme és una esclavitud, però us farà feliços”, frase lapidària com poques, per consells com ara que si no ens apassiona la professió per a la que estem estudiant millor ens dediquem a una altra cosa que de veritat ens agradi i per confessions que no estic autoritzat a reproduir però que expliquen la curiosa gestació d’un programa de referència com va ser l’informatiu nocturn La Nit al Dia (també conegut com “el programa de la Terribas”).

Val a dir que vaig quedar sorprés amb alguns dels comentaris de Marqueta, gran apassionada de les noves tecnologies i d’esports tan peculiars com el curling. Aquí en teniu tres:

1) Quan esperàvem que es carregués el model de blocs electorals tal i com va fer la directora de TV3 Mònica Terribas en una conferència a la UPF l’any passat, Marqueta va mostrar-se força més dòcil i va afirmar que és molt probable que hi hagi blocs als informatius durant les properes eleccions. El motiu? Dues sentències que tomben els raonaments de la televisió pública catalana. Resignació.

2) No li agrada la manera com es fan els esports a la televisió actual. Gens ni mica. Accepta que mouen molts diners i que fenomens com el futbol són d’interès general, però es va posicionar radicalment en contra de la manera com els periodistes d’aquest àmbit redacten i presenten. Tot i això, no va saber dir per què ningú no aposta per una manera més seriosa i rigurosa de fer esports. Per desgràcia sembla que l’audiència mana, i si no que li ho preguntin als “Manolos”.

3) La importància que li confereix a saber redactar bé. En la seva opinió, “parlar i redactar amb paraules precises, tenir un llenguatge ric i saber explicar el matís” és clau. Per fi algú (no deu ser l’única, n’estic segur) que defensa obertament un bon ús de la llengua. Hauríem de ser molt més intransigents amb segons quines praxis.

Tot plegat, una llàstima que Rosa Marqueta no pogués venir el dia que vam gravar el primer informatiu per expressar-nos les seves opinions al respecte. No podria tornar per al quart i últim?

PD: Una última dada. Marqueta assegura que s’està unes 12 hores diàries a TV3 i que visiona la pràctica totalitat de les peces informatives abans que s’emetin. Déu n’hi do.

Enfrontar-se al croma

Recordo quan ja fa una colla d’anys, amb motiu de l’estrena de la pel·lícula dels germans Wachowski ‘Matrix’, em mirava amb admiració i estupefacció una aparentment anodina tela verda que, segons deien, oferia possibilitat infinites pel que fa a decorats. M’explico, aquesta “pantalla verda” (que amb el temps he descobert que s’anomena croma) era molt similar a la que feien servir els homes del temps i permetia mitjançant l’ordinador fer creure a l’espectador que algú que en realitat estava en un plató es trobava als llocs més recòndits i inimaginables. Era així (també amb un enorme pressupost i grans dosis de tecnologia, no ho oblidem) com s’havien recreat els espectaculars escenaris d’un film que va passar a considerar-se de culte.

Doncs bé, casualitats de la vida onze anys després comparteixo vora deu hores a la setmana amb un croma que hi ha al plató del Taller de Tele. Sabia que era molt probable que tard o d’hora em toqués enfrontar-m’hi, situació que va arribar al segon informatiu. Per a fer la informació del trànsit havia de preparar un vídeo d’un minut de durada amb imatges més velles que l’anar a peu i després simular un fals directe davant l’admirada alhora que temuda pantalla verda.

Deixant de banda els problemes que vaig tenir per construir una peça mínimament coherent (difícil quan l’únic mapa general que tens de Barcelona mostra totes les entrades a la ciutat amb retencions i després TOTES les imatges de les càmeres ensenyen carrers i avingudes amb un trànsit fluïd, fluïd) vull destacar que per al presentador el croma comporta una sèrie d’inconvenients.

En primer lloc el més evident: tú no veus el mateix que el públic des de casa seva i, per molt que sembli que estàs al mig de la Meridiana, a plató la tela que tens darrere segueix sent tan verda com la gespa d’un camp de golf. En segon lloc també has de saber que per assenyalar un punt concret no disposes de cap altre guia apart d’un monitor que tens bé davant bé en un dels laterals. En relació amb això i de cara a evitar errades és útil no oblidar que els moviments es veuen a l’inrevés, és a dir, que si vols indicar un aspecte que es troba a la dreta de l’espectador hauràs de fer-ho cap a la teva esquerra. Tot plegat sense sortir de pla o el que és el mateix, sense sobrepassar unes marques que el tècnic t’ha enganxat molt amablement a terra. Qui deia que per fer el trànsit només has de tenir un bon guió?

Podeu avaluar la meva actuació a continuació (del minut 4:00 al 5:10):

Caironman (i caironwoman)

En l’argot televisiu s’anomena “cairon” al rètol que apareix en pantalla donant informació a l’espectador sobre qui és la persona que està parlant o qui ha elaborat la peça que en aquells moments s’està veient. Dit això, voldria deixar clar que sempre sol haver-hi algú (en el nostre cas erem dos)que després de preparar-los s’encarrega de cantar-li al mesclador quan i durant quant temps s’ha d’inserir cadascun d’aquests cairons. Doncs bé, en el segon informatiu em va tocar representar juntament amb l’Andrea el paper que acabo d’explicar. Durant una mica més de mitja hora tots dos ens vam convertir en els extraordinaris ”caironman” i “caironwoman”.

L’experiència va ser francament positiva, sobretot per la bona comunicació que va haver-hi tant entre nosaltres com amb el Roger (mesclador) durant l’emissió. Passats els nervis inicials i apresa la dinàmica (en part gràcies al fantàstic manual que la Mariona té penjat al seu bloc) puc assegurar que vaig gaudir de la feina i de com anava sortint tot força rodat a la sala de realització. Fa goig comprovar que, malgrat les mancances pròpies dels que estan fent un informatiu per segona vegada a la seva vida, som capaços de tirar endavant l’assignatura i fer un producte més que acceptable. L’informatiu va millorar amb escreix el primer i, per sort, no va haver-hi cap errada com aquesta:

Això no hagués estat possible sense el que la majoria considerem clau en qualsevol programa de televisió: una bona organització i molt treball en equip. Perquè per molt que l’Andrea ordenés perfectament els scripts, escrivís els cairons amb celeritat i jo cantés alt i clar quan havien d’entrar (vora 30 minuts repetint allò de “entra Deko A!… fora!”), no hauríem fet res de bo si tothom no s’hagués encarregat d’entregar-nos el seu script a temps o si el Jordi (realitzador), per posar només un exemple, no hagués fet rutllar l’equip allà dins com ho va fer. El poc xivarri que hi va haver juntament amb la satisfacció general posterior van ser la prova més clara.

PD: no té res a veure amb això, però prohibit perdre’s el concert del senyor Bill Callahan (ex Smog) aquest dilluns 15 de febrer a l’Apolo. Canyella fina, encara que sigui després de classe.

Enganxats al teleprompter

Una certa calma interior va succeir la tensió dels minuts en que l’Antoni Esteve assignava (segons el seu criteri) els rols a desenvolupar en el primer informatiu. “Marta Herrera i Arnau Roma… presentadors”. Perdut com anava en aquella primera sessió del Taller de Tele entrar carregat d’ignorància a la sala de la realització o haver-me de barallar de nou amb la sempre punyetera càmera em semblava una empresa especialment complicada, de manera que la idea d’haver-me de posar davant l’objectiu em va agradar força. No pot ser pas gaire difícil, vaig pensar. Error, i és que després de ficar-me en la pell d’en Pellicer o d’en Carles Prats ja us puc ben assegurar que calen moltes taules per sortir ben parat d’una emissió en directe.

Tenir clara l’escaleta (saber quan et toca intervenir, vaja), estar atent a quina càmera has de mirar, fixar els ulls en l’objectiu i no desviar-los, fer cas al regidor, llegir o parlar a poc a poc (no és tan fàcil com sembla), intentar explicar les coses i mostrar-te proper, haver escrit un bon donapàs, ser capaç de resoldre qualsevol imprevist… Són alguns dels moltíssims aspectes que has de controlar mentre presentes amb la major naturalitat i el menor nerviosisme possible. Si tens la meravellosa pantalla on llegir mentre claves la mirada en l’espectador les coses són molt més senzilles, encara que hi ha el risc d’acomodar-se. La prova de locució que vam fer una sessió abans de la posada de llarg ens va ajudar a constatar que la vida sense teleprompter és molt dura.

El més apropiat és, com gairebé sempre, el punt intermig. Que què vull dir amb això? Per tal de no quedar-se en blanc quan no hi ha la maquineta val la pena alternar l’ús d’aquesta amb el mètode més rústic i tradicional, és a dir, intentar memoritzar el text i dir-lo a càmera amb l’únic ajut del paper escrit, el qual només és recomanable consultar molt de tant en tant. Ja aviso que no n’és gens, de fàcil. Per comprovar-ho, mireu-vos el primer informatiu: a veure si endevineu quines notícies estaven escrites al prompter i quines no. I un últim apunt, què me’n dieu del final? Terrible, oi? No és que oblidéssim acomiadar-nos perquè som uns maleducats, sinó que un problema amb el darrer vídeo va fer anar tot l’equip de bòlit, inclosos els presentadors. Els nervis ens van jugar una mala passada i no vam saber improvisar. Els motius? Molts, entre ells la falta de teleprompter.